titol articles

Harmonia d'astres

TERSA COSTA-GRAMUNT - EIX DIARI

La poeta Roser Guasch (Banyeres del Penedès, 1969) i l’artista plàstic Joan Descals (Sant Fruitós de Bages, 1933), però que de fa una pila d’anys resideix al Vendrell (Baix Penedès) ens acaben d’oferir un treball preciós: Vindrà la nit. Publicat amb la cura acostumada per Arola Editors, els autors hi conjuguen amb harmonia poesia i pintura.

La història del llibre ens l’explica la mateixa Roser Guasch a l’inici del llibre. Diu la Roser que un bon dia el Joan la va trucar per telèfon per dir-li que havia fet unes pintures inspirades en un llibre seu. El llibre en qüestió és Plena de tu, publicat el 2003. Els quadres pintats per Descals il.lustren els poemes de la segona part del llibre.

Aquests poemes de Roser Guasch tenen una característica: són poemes breus, brevíssims, a la manera dels haiku, ja que com els haiku només tenen tres versos. I, com en els haiku, les imatges són molt visuals. Ja sabeu: els haiku tenen la virtut d’encapsular en un petit poema la impressió del moment. Són poemes, doncs, que transparenten el moment present, com aquest:

Tens
entre els dits
els meus cabells.

Joan Descals s’ha inspirat en la potència visual d’imatges com aquestes per realitzar un treball artístic que també presenta una característica a destacar: la majoria dels quadres que componen Vindrà la nit no tenen la forma habitual de ‘quadre’ sinó de rodona, d’esfera. Un encert formal que fa que l’espectador concentri la mirada en la il.lustració que es troba dins d’aquesta esfera, com en un mandala, o com en un vitrall esfèric, una rosassa.

Continuar llegint

Platja Llarga

TERESA COSTA-GRAMUNT - EIX DIARI

Platja llarga, així ha titulat el seu darrer llibre de poemes Roser Guasch, nascuda a les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, però amb residència a Tarragona. Aquestes dades no són sobreres. Estem parlant dels seus orígens en un lloc de terra endins, posteriorment ampliats en els horitzons de la platja de Tarragona, aquesta platja llarga del poema, i que aquí és també un hàbitat per a l’autora. En aquest poemari la platja ha esdevingut un espai per a la meditació.

Es diu que sovint és en el viatge –el viatge entés com una aventura vital encara que sigui curt- el que ens proporciona aquella distància, a vegades necessària, per retrobar-nos en la nostra intimitat. Ho afavoreix el temps de parèntesi. Un temps que s’allargassa. A vegades tant s’allargassa aquest temps que sembla temps detingut. Temps demorat. La meditació requereix d’aquest temps detingut, demorat.

En el text que encapçala Platja llarga (Arola editors), Roser Guasch es refereix a la platja com la seva casa. Aquell lloc al qual retornem cada dia sense parar esment en aquest retornar. És per això que cal la distància per retornar a casa, o la seva extensió, la platja, d’una altra manera. Amb atenció. Aleshores les coses agafen un altre color, un altre volum, una altra textura. Encara que hi hagi crancs –una figuració de les maleses- a la sorra d’aquesta casa-platja que ens facin mal.

Continuar llegint

Veritat poètica en pla kandinskià

MONTSERRAT CORRETGER - Suplement CULTURA (EL PUNT AVUI)

Roser Guasch és una escriptora inscrita en un espai poètic meditat, que respon a una profunda convivència amb la poesia. Fa deu anys va iniciar la seva obra amb L'amistat de les pedres (premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter), que l'any següent va inaugurar la col·leció Dàctil Poesia d'Arola. Aquesta tardor passada ha publicat Fulles de llorer, un llibre de tema unitari i d'arquitectura sòlida on manifesta la seva veu amb plenitud: lirisme contingut i gruix de veritat poètica. Si bé es deuen a la seva terra de naixença -el Baix Penedès, les vinyes, els camins i els paratges interiors-, els poemes interioritzen aquests paisatges, lluminosos i verds, i descriuen l'existència humana. Guasch capta moments i espais en uns textos lírics que ultrapassen l'aparent narració o descripció tot invitant a l'emoció i a la reflexió. Aconsegueix contagiar aquestes actituds al lector a partir del tractament que fa de l'objecte, de la realitat, més que no pas de la utilització dels elements propis del codi poètic. La parquedat verbal i l'entonació pudorosa no eliminen l'estela romàntica dels poemes, on s'entrelluquen deixes i ròssecs clàssics: Horaci, la tradició poètica noucentista, imatges i metàfores lleus, gairebé invisibles, garanteixen la supervivència d'una realitat efímera i els paisatges connectats als records intenten respostes vitals o, simplement, parlen d'aquell desig de vida més alta.
Roser Guasch homenatja les paraules en aquest llibre, metapoètic, atès que parla dels mots com a mèdiums, com a únic camí de connexió -potser revelació, en el sentit simbolista, que, sens dubte, també incorpora- amb la natura. Alguns poemes tenen com a centre l'apoteosi d'aquesta paraula potent i suggeridora. És el cas o"alzines: "Me'n vaiga les alzines, eren paraules de casa / [...] Les alzines era l'aire diferent, / l'ombra d'un sentit, un repòs buscat. /Eren jocs de nens i punts de retorn./Avui les han decapitat. Alzines sàvies./D'arrel han arrencat les nostres velles paraules". Aquí mostra el secret de la poesia, la transformació de l'emoció en paraules i de la vida en ficció poètica.
Fulles de llorer palesa una consciència de la vida humana entroncada amb la natura i un precís sentit moral -una connexió lúcida amb el món- reforçat pel despullament ornamental i la concisió. Guasch opta per latranscripció poètica de camins existencials definits i purs -sense esplais innecessaris- asserenadors de l'ànima: línies i punts esdevenen eloqüents fins a transformar el poema en un pla kandinskià. Aconsegueix així la veritat lírica que. més enllà de la sinceritat psicològica, és la que proporciona la plenitud lectora i la convicció que estem davant d'una obra que, compromesa amb un existencialisme estètic, de ben segur ens involucra a tots.

«Fulles de llorer» o una fidelitat inversemblant

ALFREDO GAVIN - EL PUNT AVUI

Fa deu anys que Roser Guasch va encetar la col·lecció Dàctil de Poesia (Arola), amb el seu primer llibre, L'amistat de les pedres, que clou amb el poema «Octubre», el qual la poeta va llegir en la presentació del seu nou llibre Fulles de llorer, per donar a entendre que hi ha un fil de temps ininterromput que uneix ambdós poemaris. Units per vàries raons: perquè els dos comparteixen un mateix espai mític (el paisatge i el paisanatge d'un poble del Penedès); una atmosfera emocional (el rescat de la memòria i l'evocació de la infància), i una mateixa poètica de clara vocació clàssica. Aquesta continuïtat potser l'hauríem d'entendre en el sentit que la creació del poema és una lenta maduració que no entén la computació dels rellotges o, directament, que resol que el temps no existeix, tal com hem sentit dir a l'autora. Aquesta fidelitat, inversemblant en els temps que corren, és més el producte d'una reafirmació de valors personals que no pas d'una falta de recursos estilístics. Per això s'entenen les paraules que Montserrat Corretger va dir a la presentació del llibre: que el poemari té una entrega poètica vertadera, que està sustentat en un fort arrelament existencial i que té una sensibilitat certa envers allò de què els poemes parlen.

Continuar llegint

  • 1
  • 2