Imagineu-vos un àlbum preciós elaborat en harmonia a dues mans: la poeta Roser Guasch Bea i la ceramista i dibuixant Camil·la Pérez Salvà; imagineu-vos aquest quadern editat amb cura exquisida per Arola Editors; imagineu que aquest llibre està encapçalat per les paraules sensibles i vigoroses de Mariàngela Vilallonga Vives, Consellera de Cultura. Aquest àlbum porta per títol El camí dels molins. Per llegir i contemplar aquest quadern cal donar-se el temps de la vacança mental, aquell temps de quietud i atenció al moment present que deixa la pressa i el soroll a la porta. Que imatges i textos parlin, doncs.
La poeta Roser Guasch (Banyeres del Penedès, 1969) i l’artista plàstic Joan Descals (Sant Fruitós de Bages, 1933), però que de fa una pila d’anys resideix al Vendrell (Baix Penedès) ens acaben d’oferir un treball preciós: Vindrà la nit. Publicat amb la cura acostumada per Arola Editors, els autors hi conjuguen amb harmonia poesia i pintura.
La història del llibre ens l’explica la mateixa Roser Guasch a l’inici del llibre. Diu la Roser que un bon dia el Joan la va trucar per telèfon per dir-li que havia fet unes pintures inspirades en un llibre seu. El llibre en qüestió és Plena de tu, publicat el 2003. Els quadres pintats per Descals il.lustren els poemes de la segona part del llibre.
Aquests poemes de Roser Guasch tenen una característica: són poemes breus, brevíssims, a la manera dels haiku, ja que com els haiku només tenen tres versos. I, com en els haiku, les imatges són molt visuals. Ja sabeu: els haiku tenen la virtut d’encapsular en un petit poema la impressió del moment. Són poemes, doncs, que transparenten el moment present, com aquest:
Tens entre els dits els meus cabells.
Joan Descals s’ha inspirat en la potència visual d’imatges com aquestes per realitzar un treball artístic que també presenta una característica a destacar: la majoria dels quadres que componen Vindrà la nit no tenen la forma habitual de ‘quadre’ sinó de rodona, d’esfera. Un encert formal que fa que l’espectador concentri la mirada en la il.lustració que es troba dins d’aquesta esfera, com en un mandala, o com en un vitrall esfèric, una rosassa.
Platja llarga, així ha titulat el seu darrer llibre de poemes Roser Guasch, nascuda a les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, però amb residència a Tarragona. Aquestes dades no són sobreres. Estem parlant dels seus orígens en un lloc de terra endins, posteriorment ampliats en els horitzons de la platja de Tarragona, aquesta platja llarga del poema, i que aquí és també un hàbitat per a l’autora. En aquest poemari la platja ha esdevingut un espai per a la meditació.
Es diu que sovint és en el viatge –el viatge entés com una aventura vital encara que sigui curt- el que ens proporciona aquella distància, a vegades necessària, per retrobar-nos en la nostra intimitat. Ho afavoreix el temps de parèntesi. Un temps que s’allargassa. A vegades tant s’allargassa aquest temps que sembla temps detingut. Temps demorat. La meditació requereix d’aquest temps detingut, demorat.
En el text que encapçala Platja llarga (Arola editors), Roser Guasch es refereix a la platja com la seva casa. Aquell lloc al qual retornem cada dia sense parar esment en aquest retornar. És per això que cal la distància per retornar a casa, o la seva extensió, la platja, d’una altra manera. Amb atenció. Aleshores les coses agafen un altre color, un altre volum, una altra textura. Encara que hi hagi crancs –una figuració de les maleses- a la sorra d’aquesta casa-platja que ens facin mal.
