titol articles

«Fulles de llorer» o una fidelitat inversemblant

ALFREDO GAVIN - EL PUNT AVUI

Fa deu anys que Roser Guasch va encetar la col·lecció Dàctil de Poesia (Arola), amb el seu primer llibre, L'amistat de les pedres, que clou amb el poema «Octubre», el qual la poeta va llegir en la presentació del seu nou llibre Fulles de llorer, per donar a entendre que hi ha un fil de temps ininterromput que uneix ambdós poemaris. Units per vàries raons: perquè els dos comparteixen un mateix espai mític (el paisatge i el paisanatge d'un poble del Penedès); una atmosfera emocional (el rescat de la memòria i l'evocació de la infància), i una mateixa poètica de clara vocació clàssica. Aquesta continuïtat potser l'hauríem d'entendre en el sentit que la creació del poema és una lenta maduració que no entén la computació dels rellotges o, directament, que resol que el temps no existeix, tal com hem sentit dir a l'autora. Aquesta fidelitat, inversemblant en els temps que corren, és més el producte d'una reafirmació de valors personals que no pas d'una falta de recursos estilístics. Per això s'entenen les paraules que Montserrat Corretger va dir a la presentació del llibre: que el poemari té una entrega poètica vertadera, que està sustentat en un fort arrelament existencial i que té una sensibilitat certa envers allò de què els poemes parlen.

Continuar llegint

Roser Guasch recull en un poemari les emocions que viu en contemplar el paisatge proper

C. FILELLA - TARRAGONA - EL PUNT AVUI

Emocions que traspuen en contemplar el paisatge. En el poemari Fulles de llorer, la poeta Roser Guasch «transforma en paraules» l'emoció que li desperta la contemplació de l'entorn natural, sobretot aquell que enyora perquè el pas del temps l'ha fet desaparèixer. Així ho explica la filòloga Montserrat Corretger, que dijous passat va ser l'encarregada de presentar el llibre.

Continuar llegint

Cambra de la tardor

JORDI LLAVINA - EL PUNT

L'últim llibre de poemes de Roser Guasch (Arola editors) respon a una experiència estètica molt concreta. És una obra que neix de la contemplació de la pintura de l'artista Maria Teresa Baltasar. No es tracta, pròpiament, d'un llibre d'encàrrec -perquè aquí no hi ha clàusules econòmiques o contractuals de cap mena, sinó més aviat amistat que ve de lluny i diàleg fructífer entre dues disciplines artístiques. Aquest fet determina fins a un cert punt la concepció de l'obra. Hi ha unes imatges primigènies, per dir-ho així, i després unes paraules que miren de trobar la manera d'acompanyar-les. El primer que constatem, però, és que tot i l'específicitat del diàleg, tot i el condicionament de partida, els colors i la imatgeria despullada -un punt abstracta- de Teresa Baltasar han operat com una sàvia llevadora per donar a llum els versos -clars, si se'm permet la redundància- de l'escriptora Roser Guasch. I que de la fusió de gèneres en neix un projecte reforçat i més ric, més complex.

Continuar llegint

  • 1
  • 2