És aquesta olor d'ara que em desvetllala frescor d'una rialla. La tarongina m'acompanya mentre camino i em fa somniar. Una presència ingràvida, dolça, en l'aire net d'abril. Un perfum escapat dels dies lluminosos. Ales i núvols, passos vora el cel.

El camí dels molins

Les fulles del llorer ens miren
Mercè Rodoreda

Entre els torrents,
viu una casa.
Hi havia un pont
que ara és camí.
On són els rastres?

Hi ha un tros de cel
entre les branques.
Les fulles d’ombra,
a la façana.
Sents soroll d’aigua?

Fulles de llorer

Plena de tu,
camí sense retorn,
la teva pell.

Vindrà la nit

Si ho vols ara,
obriré la porta
i et regalaré
el rastre mut
d’un estiu
a les mans.
El got d’aigua
que vam beure.
El cel travessat
per l’oreneta.
El camp de blat
on les espigues
van sentir un tall sec.
Un rastre mut.
Un silenci a les mans.

Platja llarga

Tots veurem entrar la llum,
i la teva veu, ja silenci,
serà recer dels meus treballs.

Tots veurem entrar la llum,
s'hostatjarà al celler,
i esperarà els secrets de la terra.

La terra del record

Avui, finalment, he anat a veure l’exposició. Era l’últim dia. No m’hi trobava. He estat a punt de marxar, però he esperat fins a l’últim minut pensant que ella arribaria. Tot el dia he estat molt nerviós: pressentia que la tornaria a veure, que tornaria a entendre que tot havia passat en la realitat, en aquesta mateixa realitat d’ara, encara que em costi de creure. Sabia que quan la tornés a tenir al davant, somrient, em vindrien records epidèrmics a la memòria, o potser no. El cas és que m’he trobat davant d’un quadre que em semblava haver vist abans.

Suc de llimona

A vegades és una olor.
A vegades és una veu.
A vegades és una nena
asseguda a les escales
que contempla el món.

L'amistat de les pedres

Si hagués d'imaginar un lloc on reposa la bella dorment, la que viu al conte, sense cap mena de dubte hauríem d'anar fins al Parc Samà. Un parc declarat històric per la Generalitat de Catalunya el 1992 i una de les millors representacions de la jardineria romàntica del segle xix del mediterrani espanyol. Un recinte tancat per un mur, allunyat de la població costanera, a tocar de Montbrió del Camp i de Vinyols. Un espai de catorze hectàrees de vegetació, únic per les seves especies. [...]la casa del marquès de Marianao, 1'home que es va enamorar de la claror i de la llum del Camp de Tarragona. Ell va decidir construir un espai de recés que li pogués dur reminiscències de la Cuba senyorial dels seus avantpassats. Un projecte que va encarregar a Josep Fontserè, constructor del Parc de la Ciutadella i del mercat del Born a Barcelona. L'acompanyava un jove deixeble, Antoni Gaudí.
Només entrar al recinte, per la part on vivien els masovers, et trobes davant del palau neogòtic, d'estil colonial. La font brolladora que hi ha al davant, et convida a seure i a recollir-te amb un suau degoteig d'aigua. Ahir, a mitja tarda, hi havia nenúfars a punt d'obrir-se i les fulles dels lliris semblava que deien l'enyor de les flors. Peixos petits, vermells, nedaven al voltant d'aquesta font, de ferro forjat, d'estil francès.
Mandariners, castanyers d'Índies, palmeres de diferents classes, cedres altíssims, iuques brasileres, magnòlies, roures i plàtans, quin millor entorn, per fer-se acompanyar?

Cambrils. Espais per a la calma

Lliris de mar també s’esfullen a la sorra.
La blancor innocent dels pètals taca el blau cel,
omple de llum un camí atzarós de petjades,
que el vent de la nit esborra amb dits trenats.

Batecs

Desfer
el lligam
per tornar-lo
a fer.
M’ho escrius a la pell:
són estrelles.

Plena de tu