Josep Cañas i Cañas o el que demana el cor

Ara ha fet vint anys que l’escultor banyerenc Josep Cañas i Cañas va enllestir la seva última maleta. Durant els darrers anys de la seva vida, sempre explicava a tothom que feia les maletes i que volia deixar-ho tot ben endreçat. Es referia, és clar, al seu llegat. Una obra que al llarg de tota una vida va anar construint amb la valentia i la tenacitat d’un artista lliure. En el seu funeral, un matí assolellat i clar del mes de gener de 2001, els garlers van entonar les matinades i diferents persones van llegir en veu alta les petites reflexions en forma de postals poètiques que Cañas havia deixat en allò que anomenà Pensaments. Molta gent va acompanyar i a acompanyar aquell fill il·lustre de Banyeres, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Josep Cañas i Cañas va néixer a Banyeres del Penedès l’any 1905. Als quinze anys comença la seva activitat artística a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú. L’any 1930 participa en la primera exposició col·lectiva a la Sala Parés de Barcelona. El 1935 obté una borsa de viatge per la Generalitat i se’n va a Londres, on coincideix amb el seu amic Pau Casals. Durant la Guerra Civil se’n va al front de l’Ebre perquè allà hi ha tots els seus amics. L’any 1948 viatja fins a Mèxic, on viurà set anys. L’any 1955 torna a Europa per participar en la III Biennal Hispanoamericana que se celebra a Barcelona i a partir d’aquí s’escenifica una trajectòria que el portarà per tot el món amb la seva obra, de la qual trobem representacions a l’Ajuntament de Banyeres del Penedès, que són l’orgull del seu municipi. Cañas fou una persona molt generosa i sempre acollia amb molta simpatia la gent que l’anava a veure. És en aquest mateix àmbit que va oferir la seva col·lecció perquè el municipi hi aixequés un Museu, que ha estat restaurat després d’unes obres que han durat uns tres anys.
Amb el títol Del dibuix a la forma, es va inaugurar el desembre passat, al Museu del Portal del Pardo del Vendrell, una exposició de l’artista per commemorar el 115è aniversari del seu naixement. En aquesta exposició, emmarcada dins els actes de la Capital de la Cultura Catalana 2020, s’hi van poder veure escultures de petit format, dibuixos de l’exposició 700 rostres, influïts o bé sobre les obres de caràcter monumental com ara El quiquiriquic o bé amb els Cérvols del jardí del Museu Deu. Les obres formen part del Fons Municipal d’Art de l’Ajuntament del Vendrell i del Museu Deu.
L’excepcionalitat de l’obra de Cañas traspassa els diferents gèneres artístics. Ell confessava, amb gran vitalitat, que era un apassionat del dibuix. De fet, abans de marxar a Mèxic, dibuixava al cafè Zurich de Barcelona. Els apunts de rostres de persones anònimes sempre formaran part de la vida artística del pintor, però també va dibuixar personatges de la vida cultural de l’època, com Josep Pla, Enric Morera, o d’altres intel·lectuals, amb qui l’artista coincidia a través de les tertúlies. Les obres de Cañas donen nom al llibre El llegat d’un artista d’Abraham Mohino, publicat per Cossetània Edicions l’estiu de l’any passat, amb pròleg de Joaquim Molas i que s’ha presentat en diferents espais de la comarca. La intenció del llibre és recollir aquest llegat de tota una vida, que s’hi va anar configurant al llarg de la seva vida, publicat per l’Institut d’Estudis Penedesencs. L’aparició d’aquest volum va coincidir amb el desè aniversari de la seva mort i es va convertir en un homenatge i reconeixement. El llibre Mèxic, els meus anys amb els indígenes, publicat l’any 2000 és una obra antropològica i etnogràfica, que aplega la principal obra artística de l’escultor que ell mateix presentava com a una de les seves fites. Els apunts de l’artista sobre la vida i els dibuixos dels indígenes que va fer al llarg de la seva estada.
Ja fa uns quants anys que Josep Cañas, davant de casa seva, em va preguntar què m’havia agradat més de la seva obra. La seva pregunta em va deixar pensatiu. Crec que li vaig respondre que m’havien impressionat els apassionants acolorits dels paisatges i dels rostres mexicans, la imatge dels cérvols al jardí, o bé la robustesa i la passió de l’artista, en contrast amb el bellíssim amor que posava en tots els detalls, amb un impacte que restava sempre en la meva retina, per bé que no deixava mai indiferent ningú. Al mateix temps, amb una força descomunal que no li feia por de dir: «Mai n’hi ha prou per lo que el cor demana».