Els secrets de la terra. La poesia de Roser Guasch

LLUÏSA JULIÀ - SERRA D'OR 719 - Novembre 2019

Roser Guasch és poeta i narradora. Nascuda a Banyeres del Penedès, viu a Tarragona. El mes de juny passat va ser la protagonista del cicle «Veus de Poeta» de l’Ajuntament de Tarragona. Aquest text parteix de la intervenció en l’acte al qual també van participar els artistes plàstics Joan Descals i Maria Teresa Baltasar, que han col·laborat amb Guasch, i que va incloure un recital amb l’acompanyament del músic Pemi Rovirosa, guitarra i veu.

Entre les diverses possibilitats d’inscripció poètica, Roser Guasch ha triat fonamentar la seva obra en la natura, aquesta llarga tradició canònica i renovada segons visions geogràfiques i moments històrics des de Blake o Hölderlin, i central, d’altra banda, en la tradició poètica catalana, que es caracteritza per mantenir una dialèctica complexa entre el subjecte i la representació dels elements de la natura en una línia de recerca que busca la veritat, l’ètica i la identitat.

Es pot percebre aquesta mirada poètica, feta presagi i «muda il·lusió», en el poema «Incipient primavera» del llibre L’amistat de les pedres, que enceta tota l’obra poètica de Roser Guasch i en què s’anuncia ja la recerca de la «melodia que conté el secret» en els elements del paisatge nadiu del Penedès. A L’amistat de les pedres, Premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter 1998, el van seguir els volums Plena de tu (2003) i La terra del record (2005), títols que mostren l’experimentació poètica en diverses direccions, després represes, però que sempre mantenen la centralitat de la natura viva, també evident en la col·lecció «Lliris de mar», inclosa en el volum col·lectiu Batecs, publicat a l’editorial Fonoll l’any 2020, així com els cinc poemes dedicats a l’artista penedesenc Josep Cañas, «Josep Cañas. El retorn de Mèxic» («Revista de Girona», núm. 210, 2002), que il·lustren plenament la tradició entre poesia i arts plàstiques que ha desenvolupat Guasch. L’han seguit dos llibres de franca maduresa: Fulles de llorer (2009) i Platja llarga (2015).

En les jornades d’estudi «Escriptors de Tarragona», celebrades l’any 2009, Montserrat Corretger es referia al valor de mèdium, de revelació, que té la natura en l’obra de Roser Guasch, «en el sentit simbòlic», prosseguia, «que incorpora amb la natura». Es tracta d’un simbolisme que parteix d’una atenta observació del paisatge, ha significatiu que el primer poema de L’amistat de les pedres, publicat el 1999 a l’editorial Arola, segell habitual de la poesia de Guasch, es tituli «Observar». S’encapçala amb uns versos de Maria Àngels Anglada, una de les escriptores que constant de Roser Guasch, amb qui es relaciona i de qui ha publicat papers i n’ha fet objecte de conferències.

Jacint Verdaguer i Maria Antònia Salvà són dos escriptors més que acompanyen els primers llibres de Roser Guasch que veu en l’art de la natura per integrar tant la seva obra en què palpiten sentiments, sensacions, mots que ens arriben a transformacions del paisatge amb un doble joc entre l’exterior i l’interior del poeta, en la difícil frontera entre el jo líric que sempre traspua una visió de dependència, de la seva recerca en l’ànima de l’individu. La força del paisatge té el poder de despertar impressions desconegudes en el poeta. Però també es dona el moviment invers, de dins a fora: quan el paisatge o algun dels seus elements —el mar, la vinya, la màquia o una alzina—, si ens enllam el paisatge descrit per Guasch, pren tota l’emoció de la poeta en un paisatge interioritzat.

El vers «Lo cor de l’home és una mar» de Jacint Verdaguer és al·ludit en el llibre de tema amorós Plena de tu de Roser Guasch. Ressona, per exemple, en els últims versos del poema «Com un llençol», en què s’evoca el somni amorós («Dóna’m la mar que viu en mi. I sóc l’instant, la veu i el cel i somnis»). De fet, el mar queda inscrit a l’esplendor de l’estiu en l’obra de Roser Guasch, com es veu a Platja llarga, el darrer llibre publicat.

D’altra banda, Lliris de mar s’inicia amb uns versos de Rosa Leveroni, Maria Oleart i Maria Antònia Salvà. De la poeta mallorquina, cita part del quartet «Pues i flors té el roserar: / Cal que respir o que em defensi? / —Qui pot fer les roses, en silenci / no us deixaria esgarrinxar?» Versos suggerits i bellíssims que apunten de seguida a les seves inevitables urpades de què també parla la poesia de Roser Guasch, que comparteix amb Salvà, amb Verdaguer i amb Anglada aquell suggerir entre línies, aquella observació del detall, de la natura menuda, del paisatge que s’escapa a altres ulls però que els seus copsen.

Ja a L’amistat de les pedres, llibre al qual ja m’he referit, la masia del Molinet de Banyeres del Penedès o la torre de Guàrdia de Banyeres mig derruïda, els ceps i les parres seques, els fòssils i alguns arbres, pressegueres i alzines, són evocats des del record de la infantesa.

Tot el llibre destil·la l’amor a la terra i l’arrelament familiar a un temps i a una casa. S’hi dibuixa la voluntat de copsar el sentit del mateix paisatge en poemes com «El Molinet» o «Desafiament», amb referència a la casa pairal i amb esment de la presència humana, d’edificacions històriques i patrimonials com el Corral d’en Beina, o d’elements arqueològics que sedimenten el paisatge i l’inscriuen en la història. D’altra banda, la descripció també avança en els elements naturals que sostenen aquest entorn: l’abella, la rosella, els fòssils de petxines, la sínia, els garrofers o l’alzina, com sintetitza el poema «Fotografia al Penedès», que dibuixa el conjunt del paisatge en un exercici de despullament que ja anuncia el volum escrit, conjuntament amb l’artista Maria Teresa Baltasar. La terra del record és un llibre diàleg entre pintura i paraula i dividit en dues parts —«Terra» i «Record»—. Cada poema és una síntesi d’un element matriu d’aquella realitat. Guasch sotmet el paisatge a l’abstracció: «terra», «memòria», «mesura», «essència», «llum» són alguns dels títols de la primera part que defineixen la mirada poètica de l’autora, una posició que cerca l’equilibri entre individu i medi amb ressons dels clàssics llatins.

En un article titulat «Cambra de tardor», Jordi Llavina assenyalava la relació entre el celler, al·ludit en el poema «Llum», i la pròpia cambra (ell l’anomena «gabinet d’escripura» de la poeta). Un punt que definiria com a soterrat, interior, matricial, mineral. És en aquest mateix poema («Llum») on es troben els versos «els secrets de la terra» amb els quals Roser Guasch s’identifica: «Tots veurem entrar la llum, / s’hostatjarà al celler, / i esperarà els secrets de la terra.»

Aquest llibre se cenyix a la manera com Roser Guasch ha definit la seva poesia: un repte per «expressar el màxim amb el mínim». «Si ho puc dir en dues línies, per què ho he de fer en dos fulls? I posats a anar més lluny, no es tracta de dir, sinó de sentir» (Òscar Palazón, «Diari de Tarragona», 26-03-2005). El poemes de La terra del record són pura condensació; imatge i concepte se superposen en un mateix pla. Hi predomina el substantiu per damunt del verb, les imatges dels sentits per sobre del raonament.

Fulles de llorer és el següent volum, aparegut a Arola l’any 2009. Els poemes que conté treballen en una altra línia simbòlica que recull i continua L’amistat de les pedres, ara, però, convertits en una arquitectura filigranada de llocs i símbols que ja són coneguts pels lectors de Roser Guasch. Hi ha una elevació simbòlica evident que transforma el paisatge fins a transcendir-lo. El record ha esdevingut memòria; el detall s’ha convertit en concepte i, en el seu conjunt, el paisatge penedesenc es dona transformat, identificat amb l’univers poètic i vital de la poeta. Així, el llorer del Molinet, la casa, el magraner, el roser o les canyes. Més encara, en una altra lectura, el Penedès és un espai reivindicat, reconstruït, indici d’un món pretèrit que reverbera en les pedres fòssils (la Grita Vella, el poble iber de les Masies de Sant Miquel o la necròpoli romana de Can Canyís).

L’estructura de Fulles de llorer indica clarament l’operació practicada. «El Molinet», «Marges caiguts» i «Petxines fòssils» donen nom a cadascuna de les tres parts de deu poemes cadascuna. Fàcilment s’hi detecten els tres nivells de realitat: la biografia del jo poètic, la infantesa, recordada amb al·luisó als jocs que li són propis («Canyes» o «Petites magranes»), el protagonisme de la natura («Pinyes i cards», «Ocell negre», «Ametlles» o «Orgull ferit») i «Petxines fòssils», el tercer nivell que rememora la pervivència dels temps passats damunt el paisatge.

D’altra banda, el títol Fulles de llorer manté relació amb Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, d’on prové la citació inicial «Les fulles del llorer ens miren». Guasch la incorpora en la prosa que obre el llibre, però, lluny del sentit tràgic de la nena llorer de Mirall trencat, forma part del paisatge de la petita masia, reconstruïda al cap de segles.

També són remarcables les referències pictòriques al llarg del recull; centrals en el poema «Esbós de natura», en què s’al·ludeix a uns mots del dietari del pintor Miquel Barceló: «Pintem perquè amb la vida no n’hi ha prou. Ho he dit jo, això, o ho he llegit a algun lloc?», principi que justifica l’escriptura per buscar la bellesa, però també el consol i la pietat.

Fulles de llorer expressa tot un cicle vital que es deté en els pàmpols madurs de la tardor per tornar a començar. Uns versos de T.S. Eliot fan explícit aquest continu retorn a l’inici, a la terra i al vers: «El que en diem principi és tot sovint el final. / I arribar al final és començar.»

A Platja llarga, el topònim tarragoní amb què Roser Guasch ha titulat l’últim llibre, publicat el 2015, s’hi dibuixa un altre paisatge, encara que no pas nou, ja que Cambrils i la costa tarragonina són presents a L’amistat de les pedres. També hi és present la infantesa, el tresor d’on pouar la veritat i el vers. Les mans, el mar i la sorra, la casa i el cranc, la dona que escriu hi ressalten per esdevenir leitmotiv del llibre. Tots ells mostren un desplegament de nous paisatges interiors. Les «mans obertes» remeten a l’oferiment a l’altre en un no temps. S’hi oposa la mentida, un tema que Guasch ha treballat des dels primers versos, que prenen una força renovada lligada al gaudi vital: «Obrir les mans. / És aquí mateix tot el que vius, / veritat i mentida, imaginar i viure. / El temps no existeix, dius tu. / El present ho lliga tot. / Presents continuats, d’obrir les mans.»

D’altra banda i per concloure aquest breu recorregut per la poètica de Roser Guasch, cal anotar que Platja llarga ofereix un diàleg amb la pròpia escriptura: «la dona que escriu», que a voltes pren un punt irònic fruit del distanciament. Les referències a l’acció d’escriure, a la importància concedida a l’acció d’escriure, esdevenen un contrapunt que s’emmiralla en els versos del mateix poema. En aquest sentit, el lector pot construir-se un itinerari metapoètic sobre l’escriptura del llibre que travessa distints poemes com ara «L’olor del cafè d’avui», que manifesta la reflexió sobre la pròpia obra i l’ofici d’escriure, la poètica actual en què es reconeix i es defineix Roser Guasch: «Només cafè sense imatges, / i els passos, i un glop i un altre, / i les pàgines per escriure. El desig. / Més pàgines, més pedres, més focs.»